Criar de manera respectuosa és un repte diari al qual ens enfrontem com a pares i mares. Com explica la Maria Goday, doula, acompanyant en primera infància, mediadora de conflictes i educadora social, la rapidesa del dia a dia, el cansament, la “motxilla personal” de cadascú, etc. poden dificultar aquesta tasca, i impedir que la comunicació amb els nostres fills i filles sigui profitosa.

Avui entrevistem aquesta mare que, durant el seu embaràs va començar a tenir molts dilemes sobre l’educació i va fer un gir professional per acompanyar les famílies en la tasca d’educar.

 

1.Què vol dir criar de manera respectuosa?

Per mi, criar de manera respectuosa passa, per una banda, per valorar i proporcionar cura a l’infant i, per l’altra, per l’autocura personal. Valorar en el sentit de donar valor a l’infant, a la seva saviesa, és a dir, tenir-hi pura confiança. Criar de forma respectuosa és promoure espais còmodes on ells puguin desenvolupar-se, amb calma i al seu ritme, amb la presència i l’observació de l’adult.

Sovint des de l’adult ens cal revisar les nostres pors, verificar si afecten realment a la seguretat de l’infant o és una por nostra, a fi de no transmetre-la i poder aportar-li confiança plena, ja sigui en moure el seu cos, moure’s per l’espai, la comunicació que fem servir, etc. A partir d’aquesta criança respectuosa, els infants aprenen a creure en les seves percepcions, sabers i sensacions.

Per mi, el respecte també passa per la cura del seu cos. És a dir, en els moments de canvi de bolquers, de roba, de fer el bany, etc. és important demanar permís a l’infant per tocar el seu cos així com explicar-li què se li va a fer. A mi m’agrada dir “posar-hi paraules”. Crec que això és una ensenyança per a la vida, doncs l’acompanyem a respectar, estimar i a conèixer el seu propi cos.

És cert que els infants creixen i, sovint els adults diuen “I després què?”. Doncs per mi és el mateix, confiança i respecte. I la comunicació respectuosa és una gran aliada per a tots. Un dels altres factors que he anomenat al principi és l’autocura dels adults. Aquesta autocura passa per responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, per estar bé i poder acompanyar als infants, adolescents, joves, etc. des de la confiança, la fermesa, la convicció, el respecte i sobretot amb amor.

Per això cal buscar espais per poder-nos cuidar físicament i, si ens passen més coses, poder veure com transformar-les (això és un altre aprenentatge vital pels nostres fills i filles). Us sona la frase: ”és que ho he dit mil cops i no funciona!”. Ep! Aquí tenim una senyal, necessitem transformar alguna cosa, responsabilitzar-nos (som l’adult) per anar transitant el que passa. I ells què? Podria quedar penjat, però si nosaltres promovem moviment, ells també en faran. I si volem que siguin adults responsables, respectuosos, amb autoestima, etc. cal que nosaltres sapiguem actuar des d’aquest punt i anar millorant i deixar anar el que no ens ajuda. Reconec que és un esforç per a tota la vida, però crec sincerament que és una aposta pel present així com pel futur dels nostres infants, adolescents, joves i nosaltres mateixos.

 

2.Quines són les claus per aconseguir-ho?

Per mi l’empatia i la comunicació són la clau ja que són la forma que tenim de transmetre de forma verbal i no verbal. Sovint tenim automatismes instal·lats i, sense voler, no promovem l’autoestima o potser creem rivalitats entre germans o alumnes, etc.

Al ser automatismes, costa modificar-los però, com deia anteriorment, és important responsabilitzar-nos. M’explico. Quan diem frases que no tenim clar si acompanyen o no, o notem que certes converses no acaben de ser útils, un truc seria passar-les pel filtre de l’adult (com diu la companya Magda Clota). Què vull dir? Per exemple, un dia un adult preocupat perquè el seu fill havia de començar P3 i encara duia bolquer em deia: “li baixo els pantalons, l’assec al WC i no hi ha manera!”. Si ho passem pel filtre de l’adult, seria: si et baixen els pantalons i t’asseuen al WC, és probable que no et surti el pipí. També voldria remarcar que els infants deixen el bolquer quan el seu cos està preparat i no quan als adults ens convé. Volia fer èmfasi a l’ús de l’empatia, i si ens podem comunicar des d’aquest altre punt, segurament podrem ser més respectuosos.

Una altra clau és el no jutjar. Fer judici ens posa pes, culpa i des d’aquí costa resoldre el que ens passa. Jo convido a descriure les situacions de forma literal. És un esforç ja que cal observar i escoltar molt activament per poder descriure i no posar el nostre judici en les frases.

 

3. Quins són els obstacles més habituals que dificulten aquest tipus de criança?

La desconnexió amb el nostre ser, la pressa i el judici no ens ajuden a poder criar respectuosament. Sovint el dia a dia, la immediatesa de les accions, aquesta velocitat frenètica tant per necessitats reals com per d’altres imposades, fan que no pensem en cuidar-nos tenint present que som adults acompanyants dels nostres fills i filles.
I és necessari que ens cuidem, que tinguem els nostres espais de calma, reflexió, de connexió física, mental i emocional per saber com estem i què necessitem. Potser 15 minuts al dia, és important poder-los respectar per saber com estem i què necessitem.

D’aquesta manera podrem posar-hi paraules i acompanyar als nostres fills i filles més respectuosament, perquè ens haurem autorespectat i autocomprès; i això es transmet. Per una banda sabrem què ens passa/necessitem per posar fil a l’agulla i per l’altra banda, ens farà de palanca per poder acompanyar les seves emocions, nombrar-les i sostenir-les perquè les puguin transitar.

Malauradament, el sistema no ens ajuda. Durant anys, a les dones ens han descregut i ajudat a la desconnexió amb el nostre cos, amb les nostres intuïcions, percepcions, sabers, etc. però també veig que estem en moviment. I als homes, sovint, tampoc els és fàcil doncs hi ha molts patrons, contradiccions, poques paraules, etc. Per això, crec que som la generació de trencar amb aquests patrons i la comunicació respectuosa és una bona font de poder, tant pels adults com pels infants, adolescents i joves.

Respecte al judici, el dret a opinar gratuïtament sense pensar si aquesta mare o pare necessita la teva opinió o consell, tornem altre cop a la confiança en les intuïcions, percepcions, etc. i donar-nos permís per fer-les servir. Per això és important estar connectades, poder compartir en tribu, poder-nos gaudir, per poder criar respectuosament.

 

4. Parles molt de la importància d’una comunicació enriquidora i positiva amb els nostres fills…Com arribem fins aquí?

En primer lloc, crec que hem de poder revisar com ens va el dia a dia, si hi ha moments del dia que es fan més feixucs en els quals potser explotes, notes que acumules ràbia, etc. ja sigui amb els nostres fills i filles, o entre iguals. És possible que la comunicació falli, que no està circulant fluidament, que la confiança vagi minvant, el respecte també…

Crec que arribar fins aquí és un esforç. Poder-nos adonar que alguna cosa falla, que no ens fa estar còmodes, permetre’ns posar-hi consciència i mirar de buscar alguna forma per transformar-ho. Sé que requereix una bona dosis d’energia. Dit així sembla senzill, però crec que cal entrenament i, segons com ens vagi el dia i com els hi vagi als infants, adolescents, joves i entre iguals, la situació pot complicar-se. Però no per això hem perdre’ns la confiança i l’autoconfiança per millorar.

Jo convido a les famílies a reflexionar, els ofereixo eines i les animo a fer-les servir quan arribem a casa, a l’escola, etc. També sé, per experiència pròpia, que moltes vegades tornem a caure en frases poc encertades, però ens hem d’animar a “fantasejar” en com ho haguéssim pogut dir, construint amb el respecte, a fi que a la propera vegada potser ens sortirà, o no, però en un altre moment segurament sí.

Val a dir que aquest tipus d’eines és millor practicar-les primer en moments de calma perquè quan vinguin moments de tensió, enuig, etc. ja les tindrem més interioritzades i ens sentirem més preparats per fer-les servir.

 

5. Parla’ns una mica més sobre l’acompanyament que ofereixes a les famílies…

Un acompanyament on treballem l’empatia, aprenem a escoltar-nos i a sentir-nos, per poder escoltar i sentir els nostres infants, adolescents, joves i entre iguals. Treballem eines de comunicació a través de casos quotidians.
Per posar un exemple. Si el que volem abordar és com acompanyar als infants quan es desborden, primer notem què ens passa a nosaltres quan ens desbordem, com reaccionem segons com ens tracten. A partir d’aquí és més senzill entendre com se sent el nostre fill o filla en situacions similars (el filtre d’adult que parlava abans). Així també podem comprendre com se senten i perceben les nostres paraules i reaccions.

 

6. Què ens en dius, dels límits? Com d’importants són per criar amb respecte?

Els límits, per a mi, són importants, però no posats des del poder i la por perquè ens facin cas; això és abusar. Sinó poder explicar la consigna amb convicció, amb fermesa i sobretot molt clara i amb poques paraules. Sovint ens comencem a justificar i a donar explicacions, el que fa que es despistin o deixin d’escoltar-nos. Això ens molesta molt, i és possible que esclati la discussió.

Una mare em deia “I si passen de nosaltres i no ens fan cas? Castiguem?” Crec que hem d’ensenyar a reparar el que no ens ha estat bé. L’ús del càstig, o sigui privar d’alguna cosa perquè n’aprenguin, o demanar perdó així a la lleugera, o posar-los a pensar, per mi, no repara.

Per un costat, potser et fan cas per la por o per no escoltar-te més. O bé diuen la paraula salvadora, però no tinc clar que així s’aprengui. Passa el mateix quan els posem a pensar, sense voler fomentem un discurs de l’odi i la venjança doncs es queden enganxats en la incomprensió. Fent un exercici de memòria, podeu recordar quan us esbroncaven de petits o quan us esbronquen. Què és el que li dèieu al vostre pare o mare, o què dieu internament? Llavors, com ho fem? Doncs prenen mesures que els ajudin a reparar el mal, que els cuidin.

Per exemple, si un infant vessa un got d’aigua, una opció és una bronca o et quedes castigat sense gelat o ambdós). Però, una altra opció és anar a buscar un drap i que ell pugui netejar l’aigua vessada. Soc conscient que això, com adults, requereix creativitat i agilitat, però al final volem que els nostres infants siguin adults que se sàpiguen buscar la vida, amb eines per espavilar-se, amb confiança, respectuosos, etc. i estar a les nostres mans poder-los acompanyar.

Per tant, els límits són consignes curtes i clares expressades des del respecte, per a que puguin aprendre el que nosaltres necessitem transmetre.

 

7. De vegades, com a pares, explotem perquè se’ns esgota la paciència. Podem enfadar-nos, sense fer mal?

Sí, és un canvi de paradigma. De fet un dels mecanismes que ens surt quan ens enfadem és: et vaig a fer mal a veure si d’aquesta manera ets capaç d’entendre’m, ja sigui cap a un infant, adolescent o entre adults.

Com podem fer-ho d’una altra forma? En primer lloc donant-nos el permís per poder-nos enfadar i sentir-nos enfadats. De la mateixa manera que validem les emocions dels infants/adolescents, perquè no podem validar les nostres?

Un cop ens hem donat el permís, cal conscienciar-nos sobre quina és la nostra manera de mostrar l’enuig. El cos ens pot ajudar, saber com se’ns posa quan ens enfadem, i també pensar en quins moments del dia estem més predisposats a enfadar-nos, en quines situacions, etc. Cal poder-nos parar a pensar, per posar consciència. Una vegada hem pogut identificar aquestes pistes hi ha eines comunicatives que ens ajuden a expressar-nos, enfadats, però sense fer mal. Una d’elles és descriure la situació sense posar judici, parlar des del jo i no des del tu, poder expressar les coses quan passen no quan tens “el pap” ple, etc. Òbviament, tot això requereix pràctica!

Un exemple. Cada dia has de dir 20 vegades que no deixi les sabates al mig del passadís, et pots adreçar al teu fill tot dient-li: “És que ets un desendreçat! Cada dia el mateix! Al final un dia em trencaré un peu per culpa teva!” Aquestes frases sense voler: etiqueten, et poses de víctima perquè ell faci alguna cosa…. perquè estàs mooooooolt cansat de que cada dia sigui així.

Una altra opció, podria ser: “LES SABATES!” Amb el to alt, però aquí no faltes al respecte i segurament el teu fill ja sap què ha de fer. O també podries dir: ”Cada cop que veig les sabates aquí al mig jo m’enfado moooooooolt!” Una opció també pot ser dir-ho fort, perquè no, però no perds el respecte, parles de tu mateixa i ho deixes a les seves mans. Ah! També quelcom important és tenir clar quines expectatives ens posem (què està a les nostres mans, i què no) i poder-nos preguntar: què necessito?

 

8. Conviure amb les rabietes dels nostres fills, sovint, es fa difícil. Com podem actuar davant aquestes, sense que les nostres reaccions ens facin sentir malament?

Quan els nostres fills i filles es desborden, és perquè tenen una necessitat i no saben com transmetre-la i ho fan plorant, tirant-se al terra, rebutjant-nos, etc. Aquestes necessitats solen ser per gana, sobreestimulació, dolor, cansament, etc. però sobretot, per ganes d’estar amb nosaltres en plenitud!

Solen esclatar quan els marques alguna norma, consigna, o quan els hi dius no a alguna cosa, etc. I un cop esclaten, què? Primer cal buscar la seguretat, que no es facin mal i que no ens en facin. A continuació, tal i com he anat explicant abans, és necessari validar que estan enfadats. Tot i que de vegades no tenim temps, intentar fer un pacte suficientment bo per a tots dos. I si tenim temps, hem de deixar que plorin, cridin… i quedar-nos amb ells, al seu costat i respectar el silenci, respirar i respirar. Per no desbordar-nos amb ells.

Ah! I en aquest moment, raonar, negociar, amenaçar, ignorar o castigar, no els ajuda a transitar les seves emocions desbordades. Sinó pensem amb nosaltres mateixes quan estem moooolt enfadades. Si en aquell moment ens castiguen, ignoren, amenacen, ens intenten fer raonar o volen abraçar què ens provoca? (Retorno a la idea de passar les situacions pel filtre de l’adult).

Mentre, estem al seu costat, molts cops no volen que els toquem. No obstant, de tant en tant els podem oferir si necessiten una abraçada però segurament diguin que no. Cal respectar-ho, ja arribarà! Quan les nostres reaccions no ens agraden moltes vegades és perquè ens hem enganxat al soroll (crits, quan ens aparten, que no escolten, paraulotes…) i comença una lluita d’egos que al final ens surten aquestes reaccions que no ens agraden i ens acabem desbordant tots.

En resum, poder respectar la seva emoció i espai per després poder-ne parlar des de la comprensió. I en cas de que ens facin cops, mosseguin? Això si que s’ha de limitar, fent-ho des del respecte amb una frase tipus: “els cops a mi no m’agraden” i apartar-li la mà. Frase curta, clara i des del jo.

 

9. Posar en pràctica les teves recomanacions ha de tenir un impacte positiu en els nostres fills i també en l’ambient que es respira a casa. Com es fa evident que anem en bona direcció?

Quan a casa es respira la comprensió, l’autocomprensió, el respecte, l’autorespecte, la confiança, l’autoconfiança, l’empatia i l’amor baixen els nivells d’enuig i es poden abordar les situacions des d’un altre punt. Dit així, semblen uns objectius molt elevats, però si cadascú es responsabilitza de sí mateix i mou fitxa, atrevint-se a fer un petit moviment, hi haurà canvis, n‘estic segura. Perquè si ens dirigim amb respecte i confiança, la cooperació és més fàcil que esdevingui.

També cal ser conscient que no sempre les coses funcionen com un esperaria. I que l’educació respectuosa no és una recepta de cuina. Com deia abans, hi ha coses que no estan a les nostres mans i tenir-ho present també ens ajuda a relaxar-nos. Afortunadament, cada dia tenim oportunitats per practicar i reflexionar. Crec que amb l’autocura personal, amb confiança i cura dels nostres infants, adolescents joves i entre adults, es poden promoure relacions respectuoses basades en l’empatia, l’amor, la comunicació, la comprensió i la confiança.

Si aquesta entrevista t’ha semblat interessant et convidem a compartir-la amb altres mares i famílies. 😉 Per a més informació, pots posar-te en contacte amb la Maria Goday a www.mariagoday.cat.

Leave a Comment