Elisenda Pascual

Et costa posar límits a casa o gestionar les empipades dels teus fills/es? En aquesta entrevista, l’Elisenda Pascual, psicòloga, psicoterapeuta i escriptora de llibres de criança respectuosa, ens parla sobre la importància de l’ordre i els límits dins del sistema familiar. 

L’ORDRE A LA FAMÍLIA

1.- Comencem introduint el concepte d’ordre familiar. Com ha estat la nostra experiència amb aquest ordre?

En la nostra generació, hem viscut un rol autoritari del pare i la mare. Per això, quan mirem enrere, no ens agrada el que veiem i ens diem “jo no ho faré així amb els meus fills/es”. Moltes vegades, quan pensem així, tendim a situar-nos en el pol oposat i som hiperlaxes, molt permissives. 

Aquí és on ens desordenem, perquè sortim del nostre lloc de poder. Em refereixo al poder des d’un lloc ordenat, on tu tens la força. Però sense passar a l’autoritarisme. 

2.- Què ens porta a desordenar-nos?

Hem fixat la mirada tantes vegades en com ho van fer els nostres pares amb nosaltres que, al final, ho acabem repetint per cansament psicològic. Inconscientment, ho has fet gran dins teu, i, quan estàs cansat/da i no dónes més de tu, el patró que surt amb els teus fills/es és el que més has mirat.

Estem fets/es de pensament. A més, quan jo dic als meus pares “ho faré millor que vosaltres”, em desordeno, perquè em poso en un lloc de superioritat. Em poso en un lloc que no em pertany, perquè no ho puc fer millor o pitjor, ho puc fer diferent. 

No podem comparar aquest tipus de dinàmiques. És important tenir el passat ordenat per poder mirar clarament al present. Això és començar a posar ordre. 

3.- Aleshores…Com entenem aquest ordre ara, amb els nostres fills/es?

Si posem com a exemple l’arbre genealògic, veurem que ser el primer no significa ser més important, sinó tenir més recorregut i , per tant, tenir més a oferir. Per això, quan parlem d’ordre dins les famílies, una de les coses importants que hem de saber és que mai els hi podrem demanar als nostres fills/es, que ens donin una cosa que no els pertany.

En tots els vincles de la nostra vida ( parella, amistats, família…) regeix el principi de l’equilibri. Això significa que, en un moment de la meva vida, et puc donar una mica més i en un altre, tu em donaràs una mica més….Però la percepció global és d’equilibri. 

Amb els fills/es això no funciona. El que tu els hi has donat, que és la vida, mai t’ho podran tornar o no haurien de fer-ho. 

Per això, és important tenir en compte la radiografia de la família i el moment vital dels fills/es. Hi ha coses que la criatura no pot entendre perquè no té empatia ni coneix el principi d’equilibri. Encara no ha entès que la mare i el pare necessiten alguna cosa d’ell o ella. Aleshores, tot el que nosaltres necessitem dels nostres fills/es, ho hem de buscar en un altre lloc. 

4.- I on és aquest lloc?

Normalment està en el límit. No seré millor mare/pare per donar molt de mi  i després enfadar-me. És important que aprengui a regular-me,

Si tu no et cuides, arribarà un moment en què et desordenaràs i et convertiràs en un/a nen/a petit/a, fent rebequeries davant del teu fill/a…I els teus fills/es no han de deixar de demanar-te, ets tu que has de dir que no. Les coses ordenades tenen una altra perspectiva.

LA IMPORTÀNCIA DELS LÍMITS

5.- Perquè és important posar límits?

Quan tu els hi dius que no als teus fills/es, no només els hi dius perquè es portin bé, sinó també perquè entenguin el límit del moment present. És important entendre que aquest límit que sembres dins del teu fill/a, és el límit que, de gran, es posarà ell o ella mateixa.

Per això, hem de saber on som, quin és el nostre lloc, posicionar-nos des de la fermesa. No des de l’autoritarisme, però sí des de l’autoritat. Després, en funció del creixement del teu fill/a, podràs flexibilitzar i començar a generar pactes.

6.- I si establint límits, generem ferides als nostres fills/es?

La realitat és que ens millorem a través de les ferides. La ferida és la porta que té el cos per entrar la llum. Ara intentem criar als nostres fills/es sense ferides, però això és fals, perquè si tu no generes una ferida al teu fill/a per un costat, li generaràs per un altre, com per exemple, amb la sobreprotecció.

La sobreprotecció és una de les ferides més potents. Hi ha nens i nenes que creixen amb la inutilitat de no saber posar un límit, de buscar sempre el benestar fora, quan realment és dins. 

Si els sobreprotegim, els estem fent totalment dependents d’una cosa que és fora d’ells/es mateixos/es. I aquesta cosa, no sempre serem nosaltres. Quan creixin i vagin amb els seus iguals, no sabem quines eines externes podran aconseguir si nosaltres no els hem alimentat el poder intern.

7.- Com s’alimenta el poder intern?

Explicant als fills/es que la mare/pare se’n va a fer gimnàs, o amb els seus/ves amics/gues o que està treballant. Això és bàsic. Tot el que necessita el teu fill/a, no li pots donar tu.

A més, arriba un punt que els nens/es tan sobreprotegits, necessiten trencar. L’adolescència és una infància reviscuda. Tot el que s’ha viscut a la infància que no s’ha ordenat i no ha entrat en aquest patró d’ordre i respecte, a l’adolescència explota. 

Per això és tan important que les famílies sapiguem quin és el nostre lloc durant els primers anys de vida. 

8.- Aleshores, no passa res per generar frustració…

La criança respectuosa no tracta d’evitar generar frustració als fills/es, sinó que, quan la generem, aquesta sigui adequada a la seva edat evolutiva. També és molt important que els/les acompanyem. Si causem frustració, hem d’acompanyar-los/les i sostenir-los/les.

9.- Com sabem que en un sistema familiar hi ha ordre?

Quan en un sistema familiar hi ha ordre, majoritàriament es respira pau.

Significa que estàs content/a en la teva situació de mare/pare, que hi ha harmonia, que estàs satisfet/a en el tema de la criança.

Jo sé que estic ordenat/da, encara que els meus fills/es estiguin vivint etapes on hi ha més enrabiades, més conflicte…Tot això passa perquè és sa. 

És important tenir present que, quan un nen/a em diu que no, no ho fa per amargar-me a mi, sinó perquè està definint la seva personalitat en contraposició a la meva. Si ho entenem així, podem acompanyar-lo/la de manera molt diferent. 

Aleshores, jo sé quin és el meu lloc i no perdo els papers, escolto la seva frustració i l’entenc, perquè és legítim el que demana ( mirar més tele, llegir un altre llibre…). Però jo decideixo que no serà així. 

Això em genera pau perquè estic ordenat/da i entenc que el meu no, no és per castigar, sinó per cuidar-me a mi, cuidar a la família o a la situació. I també entenc, que, gràcies a aquests límits, ells/es, a la seva vida adulta, podran ser capaços/ces de posar els seus propis límits.

T’ha agradat aquesta entrevista? No dubtis en compartir-la amb altres famílies, segur que aquest tema els pot interessar. 

Leave a Comment