fbpx Skip to content

Ainhoa Corbera: El nostre comportament i atenció han de ser previsibles per tal de generar un vincle segur amb el nostre infant

Com és el vincle amb el teu fill o filla? Saps com crear un vincle segur? T’ho expliquem en aquesta entrevista. Les persones creem vincles amb les altres persones, també, fins i tot, amb els objectes. Prova de fer un exercici. Omple una caixa de mandarines. Agafa’n una i analitza-la al detall. El seu relleu, el seu color, les seves peculiaritats. Queda’t amb allò que la fa única. És la teva mandarina. Després, deixa-la de nou entre les altres mandarines i, al cap d’una estona, prova de trobar-la.

Com et sents si aconsegueixes identificar-la? I si no trobes la teva mandarina? La resposta a aquestes preguntes pot donar-te pistes de com estableixes els teus vincles amb objectes i persones.

Aquest exercici el vam fer l’altre dia amb un grup de mares durant “L’hora del te” que organitzem un cop al mes a Tot Teràpia, de la mà de l’Ainhoa Corbera i l’Alba Peña, psicòlogues del centre. L’Ainhoa és psicòloga clínica i psicoterapeuta amb un Màster en Observació en Nadons a Londres. L’Alba és psicòloga clínica, també, i està especialitzada en Neuropsicologia infanto-juvenil. Ambdues ofereixen en aquest centre, acompanyament a famílies en la relació amb els seus infants.

A continuació ens parlen sobre “El vincle i l’ansietat de separació”.

 

1. Què és el vincle? Com ha evolucionat amb el pas del temps?

El vincle afectiu es descriu com el procés de connexió emocional entre els infants i els seus cuidadors, que es desenvolupa principalment durant els tres primers anys de vida*.

 

2. Quin tipus de vincle podem establir amb el nostre fill o filla?

Parlem de que existeixen 4 tipus de vincle. Un és el vincle “segur” i els altres 3 formen part d’un vincle insegur. Un és “l’ansiós – ambivalent”, un altre “l’evitatiu” i el “desorganitzat”, sent el vincle insegur ansiós – ambivalent el més comú dins dels insegurs.

El vincle segur no és més que la interiorització que fa l’infant d’una experiència, suficientment positiva, amb els seus pares. És a dir, quan l’amor i la cura que com a pares sentim o expressem, són rebuts pel nostre infant i aquest la pot percebre de manera repetida, podrem dir que aquest pot començar a interioritzar el vincle.

 

3. Com potenciar un vincle segur? Com podem saber quan aquest s’ha establert?

Amb presència i donant una resposta consistent a les necessitats de l’infant. El nostre comportament i atenció han de ser previsibles per tal de generar un vincle segur. Per exemple, si l’infant plora, necessita saber que el seu pare i/o la seva mare hi anirà sempre, actuant de la mateixa manera. Hem de romandre disponibles per rebre les necessitats bàsiques i emocionals de l’infant, atenent-les i validant-les.

En canvi, darrera d’un vincle insegur, ens trobem un pare o una mare que:

Donen resposta però ho fan amb una intensitat o profunditat que no és adequada a l’edat madurativa de l’infant. Per exemple, quan l’infant plora, de vegades hi van i de vegades no.

O bé, sempre estan enganxats a l’infant i no se’n separen per res. També ens podem trobar pares o mares que s’anticipen a totes les necessitats de l’infant, sense donar lloc a què ell mateix les pugui comunicar.

 

4. És important que les mares puguem separar-nos estones, dels nostres infants? A quina edat i com influeix això en el vincle?

Poder separar-nos d’ells és una experiència necessària per tal que puguin diferenciar-se de nosaltres i interioritzar la relació que tenim amb ells (vincle) i consolidar-la. La separació de manera gradual, crea l’oportunitat d’aprendre que, encara que no estiguem físicament amb ells, hi som, els estimem i els ajudarem si ens necessiten.

El simple fet de que quan el nostre nadó ens fa una demanda (per exemple: plorar), hi puguem anar tranquil·lament mentre diem: “ja vinc, què t’ha passat? a veure…” crearà un espai entre nosaltres. Si sempre actuem de la mateixa manera, el nostre fill entendrà que sempre hi anem, sentint-se segur encara que triguem uns minuts.

En aquest moment, l’infant ha interioritzat la relació o vincle i, si la nostra resposta no ha estat immediata ni anticipada, però sí consistent, present i positiva, el vincle que estarà interioritzant serà un vincle segur.

 

5. Parla’ns de l’ansietat de separació. Quan apareix? Què vol dir que l’infant plori, quan el deixem a la llar d’infants o escola?

Abans dels 6 mesos d’edat, els infants encara no estan molt diferenciats dels pares i és possible que no plorin si ens separem d’ells, sempre i quan estiguin amb algú que els doni l’atenció que necessiten.

A partir del 7 mesos (alguns infants abans) i fins als 18/24 mesos és quan poden aparèixer més reaccions d’ansietat quan els separen del pare o la mare. En aquests casos, parlem de què el plor és sà, natural i evolutiu. De fet, que l’infant plori és un signe de que està desenvolupant un vincle segur. En canvi, si a un infant de 12 mesos el separes dels seus pares per deixar-lo amb un desconegut i aquest no plora, llavors parlem de què aquest infant podria estar desenvolupant un vincle insegur.

Finalment, dels 2 als 3 anys d’edat és quan es consolida l’estil de vincle i és quan podrem dir que, sí un infant de 3 o 4 anys ha desenvolupat un vincle segur, podrà separar-se dels seus pares sense angoixar-se. Quan no és així, i per exemple, un infant de 6 anys expressa ansietat en separar-se dels pares, hem de veure els possibles motius pels quals no ha pogut consolidar un vincle segur.

 

6. Què ha de fer el cuidador quan l’infant plora perquè la mare marxa?

És necessari que el cuidador entengui l’estat evolutiu en el que es troba l’infant per poder així acompanyar-lo i entendre’l, sense forçar-lo a res. El fet que el cuidador pugui entendre un plor i el pugui contenir, tan sols abraçant-lo i estant present amb l’infant, sense posar-se neguitós, ni voler-lo distreure ràpidament, ajudarà a l’infant a calmar-se més ràpidament. És important que puguem donar espai a les emocions que es desperten de forma natural, ja des de ben petits.

 

7. Com hem d’acomiadar-nos quan marxem, perquè l’infant pateixi el mínim possible?

Sense sentir angoixa, de manera segura i apropiada al seu estadi maduratiu. Explicant-li que hem de marxar i que tornarem més tard. Tot això mirant-lo als ulls i si cal, situant-nos a la seva alçada. Si plora, no dir-l’hi: “no ploris”; al contrari: “entenc que estàs trist i que no vols separar-te, perquè estem bé junts, però estaràs bé, i el papa i la mama, també”.

El temps que destinem a acomiadar-nos ha de ser el just i necessari. Encara que plori, hem de poder dir adeu, contents i amb un gran somriure, marxant… perquè vegi que tot està bé. La idea és que hi hagi prou espai com perquè l’infant ho pugui entendre i processar.

 

8. Quins consells donaries a una mare que pateix angoixa durant la separació?

Que sigui conscient i vulgui treballar-ho o, fins i tot, pugui demanar ajuda professional.

Ara bé, tenir ansietat al separar-nos del nostre nadó, al principi, és absolutament normal, perquè és un procés que requereix entrenament. Si a tu que ens llegeixes, et passa, et recomanem que:

  • Ho verbalitzis obertament, sense pors ni culpabilitzar-te. Negar-ho t’allunya de buscar solucions!
  • Busquis ajuda externa o bé, et recolzis en aquelles persones que sentis que tenen empatia amb tu.
  • T’entrenis, poc a poc, en la separació amb el teu nadó. Pots començar per separar-te uns minuts, després una hora, 3 hores, tota una tarda, un dia sencer, una nit…
  • Ploris tot el que faci falta (si en tens ganes), per canalitzar tot el que estiguis sentint al llarg d’aquest procés.

 

9. Llar d’infants o primers mesos o anys de vida a casa, amb la mare. Hi ha una elecció ideal per assegurar que el vincle serà segur?

No hi ha cap elecció ideal que asseguri un vincle segur. El més important és estar presents físicament i emocionalment, ser constants en les respostes que donem, i poder-nos separar puntualment i/o habitualment, d’una forma gradual, per crear un espai de diferenciació entre ells i nosaltres. També, per suposat i sobretot, atendre les seves necessitats.

Si desitges saber més sobre Tot Terapia visita el seu web. 😉

* La primera persona que va definir el terme de vincle o aferrament, va ser en John Bowlby, al 1950 després de la Segona Guerra Mundial. Bowly va observar les experiències traumàtiques que alguns infants vivien en ésser separats dels seus pares i també, com reaccionaven els infants en els orfenats o bé al ser hospitalitzats durant llargs períodes de temps. Als anys 70, la Mary Ainsworth va voler aprofundir en el concepte de vincle, mitjançant un experiment que va anomenar “the Strange Situation”. En aquest, va diferenciar 4 tipus diferents de vincle: segur, insegur ambivalent, insegur evitatiu i insegur desorganitzat.
La teoria del vincle va tenir una molt bona acollida en la comunitat científica en el seu moment i, a dia d’avui, encara és molt vigent i s’actualitza constantment amb nova informació des de les neurociències.
A nivell social, ha influenciat en com es gestionen, avui en dia, les separacions entre mares/pares i fills, com per exemple en les transicions a les escoles bressol o bé, en hospitalitzacions on actualment es permet que, un dels dos pares, es quedi a dormir amb l’infant. També fins i tot, amb els parts respectuosos, donant lloc al primer contacte entre el nadó i la mare, pell amb pell, com es feia abans.
Així mateix, aquesta teoria s’ha consolidat dins de la neurociència com a explicació als diferents circuits neurològics que es poden desenvolupar en un nadó, depenent de les experiències de vincle que tingui.

Leave a Comment