Relat d’un part natural. Així va néixer l’Ona.

Coincidint amb la IX Setmana Mundial del Part Respectat, avui venim a posar-te la pell de gallina. A explicar-te una història emotiva, màgica, única. Igual que tots els parts, que són irrepetibles. Són experiències que deixen una impremta al cor i al cos de cada mare.

Per això, hem volgut compartir amb tu el relat de la Maria, la mare de l’Ona. Una mare que, afortunadament, va poder tenir un part tal com ella havia desitjat: no instrumentalitzat ni medicalitzat. 

AIXÍ VA ANAR EL SEU PART NATURAL:

“Fa onze setmanes ja que vaig viure una de les experiències més extraordinàries de la meva vida acompanyada del meu marit (en Pau), la meva germana (la Marta), la meva cosina (la Juju i qui ens regala el reportatge de fotografies)  i l’equip de llevadores de la casa de naixements de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell.

VOLIA GAUDIR D’UN PART EL MENYS MEDICALITZAT POSSIBLE

L’11 de novembre al matí, després d’un parell de setmanes perdent tap mocós i mimant-me (xurros amb xocolata, trobades amb amics, tardes amb les nebodes, exercici de prepart, estones romàntiques…), en treure’m el pijama un líquid inquietant va caure del meu interior.

En Pau i jo vàrem pensar que s’acostava el moment! Quina alegria. Però com sabien que podia anar per llarg vàrem seguir amb els plans del dia, tot i els consells alarmants de la gent del voltant (“hauries d’anar corrents a l’hospital”, “segur que no has trencat aigües?”, “i si no et comencen les contraccions?”…)

Des de fa molt de temps jo volia intentar gaudir d’un part el menys medicalitzat possible i acompanyada de les persones que em donarien la confiança que es necessita per donar a llum.

La primera idea que tenia al cap era viure-ho tot a casa, però a en Pau li feia por, així que com formem un equip, vàrem buscar una alternativa per estar els dos a gust i gaudir-ho tots dos.

Ens vàrem informar i quan vàrem trobar la casa de naixements de SSJJ de Martorell vàrem veure la llum, podríem rebre la nostra princesa com a casa, però en un hospital… pel que pogués passar.

UN PLA ALTERNATIU

Van passar les setmanes i hi donàvem voltes, sabíem que era una bona opció però calia ser realista. Per una banda tot l’embaràs havia d’anar bé, totes les proves havien de sortir correctes, i en el moment del part podria estar ocupada la sala…

Calia un pla alternatiu, SSJJ d’Esplugues que és el que ens toca per zona, molt bé; però també havíem de ser conscients que un part natural com volíem s’havia de preparar especificadament, recomanats per la Marta vàrem formar tribu amb l’equip i famílies de Migjorn, així que, poc a poc, vàrem empoderar-nos, aprenent les fases del part, identificant les nostres pors, les nostres il·lusions, posant consciència en les coses que podrien passar…

I TOT VA COMENÇAR…

Com anava dient, l’11 de novembre després de dinar en companyia i anar a passejar en família van començar les contraccions suaument, així que vàrem decidir anar cap a casa a fer niu.

Ben sopat, per agafar forces, ja es notava que el treball s’havia intensificat, l’Ona ja volia estar amb nosaltres. Cada 10 minuts una contracció… suau, o no tant suau, però com serien les contraccions “heavys”? Al cap d’una estona contraccions cada 2 minuts.

Després una mica més intenses. Tan ràpid? “Pau, truquem ja a les llevadores i els expliquem que està passant? Si us plau!”, li vaig dir. Truquem, tot ok, la sala està disponible, ens recomanen que fem una dutxa calenteta i que anem fent. Així ho fem però fa mal… Demanem anar a l’hospital per saber què tal va tot.

Truquem a la Marta i la Juju perquè vinguin. Un cop allà, les llevadores molt carinyoses i atentes, m’animen i em fan un tacte amb molt de respecte. Però m’enduc un “xasco…”, Què m’esperava? “Novata” de mi… estic de 2 centímetres i no puc parar de plorar, pensant… estem a 25′ de casa… quan les contraccions siguin més fortes com ho farem per arribar? Ostres… la Marta i la Juju están aquí, ara que els hi dic? Que poden marxar?… Fins que al cap d’una estona, una bona estona, ho entenc… millor marxar a casa i fer feina perquè poder n’hi ha per dies… i per altra banda, la Marta i la Juju han vingut a acompanyar-nos passi el que passi! Així que marxem tots cap a casa! A per les contraccions!

Per sort, de camí a casa aconsegueixo dormir al cotxe i regalar-me uns minuts de descans. Costa deixar-se portar quan arriba cada contracció, em costa no lluitar contra elles… però a l’arribar a casa el temps deixa d’existir. Ja no estem pendents de la durada i la freqüència de les contraccions, amb l’ajuda de tots, poc a poc, aconsegueixo acompanyar-les, quin canvi!, tot i que, quan la intensitat puja necessites algú que et recordi… no lluitis, deixa’t portar!

EM VAIG SENTIR MIMADA I ACOMPANYADA PER TOTS

Toca gaudir de la dilatació a casa, no volia donar a llum a casa?, Viu l’experiència Maria!, Gaudeix! Així que decideixo tancar els ulls i anar a “la Planeta Parto”.

Una contracció, una altra… em ve de gust dutxar-me, a veure si m’ajuda.

El calentador no funciona… no passa res, mentre un mira d’arreglar-ho l’altre em fa fregues i l’altre posa música per desconnectar…

Ja funciona l’aigua calenta!, corrents que me n’hi vaig, quin relax! Uau!, em puc sentir més mimada i acompanyada? Brutal.

Quina intensitat, quina força… necessito estar a quatre potes i moure el cap descontroladament per acompanyar les contraccions, ja sigui sobre un matalàs al menjador, a la dutxa sota l’aigua calenteta, sobre el llit de matrimoni…

Ho estic fent bé! Ho estem fent bé! Estem a una contracció menys de veure l’Ona, però… això ja fa mal, serà suficient per anar tirant a l’hospital?, ens esperem més per si de cas?, recorda que hem d’anar en cotxe fins allà… baixar d’un novè pis, pujar al cotxe i fer el trajecte, més arribar fins a la casa de naixements!

Entre tots aquests pensaments contradictoris, no estem soles, l’un m’ofereix pinya, l’altre anar a la dutxa, ara una mica de rotacions, unes paraules de motivació, una mirada de complicitat, una caricia… Ostres! S’ha fet de dia!

A PER LA SEGONA PART DE L’AVENTURA

Nois, les contraccions són molt “heavys”, no puc més!, si us plau, anem ja a l’hospital!

Amb el vistiplau de la Roser anem a la segona part de l’aventura! Ja no m’importava si cridava massa ni què pensarien els veïns, així que amb el pijama del meu home i els crocs vaig anar fent camí tot aturant-me en cada contracció.

De sobre, en marxar de casa, vaig tenir el pensament que ja no tornaríem sols a casa. Això em va donar un “subidon” per a poder arribar a trobar-me amb la Roser, que ens estava esperant emplenant la banyera d’aigua calenteta.

Tenia l’esperança de poder seguir treballant acompanyada i guiada per l’equip de llevadores.

Així va ser! Escoltem la nena, tot bé! Fem tacte i es trenca la bossa, podia passar! Tot segueix el seu curs, em dic!  De 5 cm ja, hem fet bona feina! Davant l’oferiment de la piscina, no m’ho penso dues vegades, quines ganes! Uau, quin gust!

Una mica d’essència de Lavanda i l’aigua calenta em permet relaxar-me uns minuts i respirar. Però només uns minuts, eh!, de nou contraccions, no sé com ficar-me… cada vegada són més potents.

Quatre potes, estirada, necessito una pressió a l’esquena, tinc massa calor… noto que m’apago… necessito aigua freda, uau!, Aigua fresqueta pel cap, brutal!, una mica més, si us plau!

EL MOMENT DE L’EXPULSIU

Però, que és això tant “heavy”, buf! Ja? una altra? Uau! Algú que em recorda: respira, no lluitis, acompanya la contracció, estem aquí amb tu, ho esteu fent molt bé, l’Ona ja vol sortir…

Gràcies, gràcies i gràcies! Aguanto una mica més però en el meu cap penso: qui em manava fer una cosa així?, no era més fàcil posar-se l’epidural i evitar-me això?…

Sento: Maria a la següent has d’anar sortint de l’aigua!… Com? Ja? Jo sabia que l’expulsiu no es podia fer dins l’aigua, així que vaig deduir que passava a la següent fase, ja no hi havia marxa enrere. Toca anar a per l’expulsiu, ja queda menys!

(Avui ja fa 17 setmanes del naixement de la meva filla, és difícil trobar el moment per escriure…) Un,  dos, tres…! no, no no… una contracció. Un, dos i tres? de nou una contracció…

Per fi, aconsegueixo sortir de l’aigua i, de nou, només em ve de gust posar-me de quatre grapes per acompanyar les contraccions.

Ni matalassos, res de fitballs, no necessito res. I de sobte, tothom ajudant-me a posar-me el més còmode possible. Ostres, ara recordo quina és la següent fase, és claríssima, el Yo-Yo! Contracció rere contracció noto com l’Ona m’està ajudant a no fer-me mal al sòl pelvià.

UN ESFORÇ FINAL

Comença a baixar per treure el cap i a l’acabar la contracció torna a pujar. Uau, quin mal, però quina alegria, Gràcies Ona! em poso contenta, estem fent molt bona feina i aviat estarem juntes! Buf! quin mal! quina intensitat! Què és això???

Brutal! la sensació d’estar “cagant un meló” és exactament el que sentia en aquell moment. Però no un meló petit i bufó, no! Un de ben gros i fort! I ja no torna enrere, l’Ona, ara sí que sí, vol sortir.

Quin mal! no puc més! Uff, algú em diu que no empenyi i tot seguit noto una sensació agradable que m’ajuda, era una gassa amb aigua calenteta que em fa relaxar una mica la musculatura i, psicològicament, em dóna forces per seguir endavant.

Recordo perfectament una sensació molt forta d’haver-me de desmuntar, que les cames se’m desenganxessin i el còccix es trenques en dos. Crec que mai havia tingut els genolls tan separats…

Crido: NO PUC MÉS! I surt el cap de l’Ona ben lila i amb la mà a la boca. És increïble, acabo de ser mare, uau! Ja no tinc mal de contraccions, però les cames em fan figa i falta que surti el cos. Un segon, dos segons, tres… la següent contracció no arriba, però respiro i decideixo no empènyer, no vull fer-me mal. Arriba el moment esperat i l’Ona surt lliscant, quin descans.

GRÀCIES DE TOT COR, NO HO OBLIDARÉ MAI

Gràcies, gràcies i gràcies, és tot el que puc dir. El meu cor és una mica més gran de l’agraïda que estic. Pau, amor meu, sense tu això no haguera sigut possible, em dónes forces per ser la millor Maria que tinc dins, gràcies per ser al meu costat. Marta, la meva germana preferida, gràcies per creure en mi i donar-me la confiança amb la teva experiència i companyia.

Juju, cosineta, quina experiència més heavy que hem compartit!, desitjo que en tu també hi hagi un abans i un després, gràcies per la música, els mimitos i les super fotos!! (Brutals).

Roser, la llevadora principal que ens va atendre, al saber que ens assistiries tu els meus ànims es van disparar, gràcies per la paciència, la tendresa, l’atenció i l’amor que ens has donat.

No puc deixar de donar les gràcies també a Migjorn, en concret a l’Anna i la Mariona, per tot aquest temps de formació, d’empoderament, de confiança, d’escolta, d’informació i d’abraçades, gràcies.

I per descomptat, Ona moltíssimes gràcies per triar-nos al pare i a mi, gràcies per ajudar-me a portar-te al món, gràcies per existir, sempre juntes, t’estima la mare.

No ho oblidaré mai.

2 comentaris a “Relat d’un part natural. Així va néixer l’Ona.”

  1. Gràcies Maria per compartir aquest relat tant íntim i natural, és realment emocionant reviure el part natural amb aquesta sinceritat i tendresa que es desprenen tant dd les teves paraules com les precioses fotografies! Una abraçada, Anna C.

Deixa un comentari

catorze − dotze =

Moltes gràcies!

Descarrega la guia fent clic al botó.