Anna Moreno: “Cal saber distingir bé els tipus de situacions i la seva gravetat, per agilitzar recursos”

L’Anna Moreno és la nostra especialista en primers auxilis infantils; infermera i llevadora amb més de 20 anys d’experiència. També ha treballat en emergències i UCI pediàtriques.

Amb motiu d’una nova edició del Taller de Primers Auxilis Infantils que vam organitzar des de BHealthy fa uns dies, hem aprofitat per entrevistar-la. A continuació ens endinsem, de la seva mà, en aquest món que malgrat ens pugui causar respecte com a pares, és necessari conèixer, per poder actuar des de la tranquil·litat i amb seguretat en situacions de risc que puguem viure amb els nostres infants.

Anna, explica’ns breument, quines són les principals situacions d’urgència amb les quals ens podem trobar com a pares, amb els nostres fills/es?

Totes aquelles que impliquin un compromís vital. És a dir, aquelles en les quals, si no s’actua aviat, la vida de l’infant corre perill: ennuegaments, hemorràgies, reaccions al·lèrgiques greus, intoxicacions, cremades…

En algunes d’elles, segons la gravetat, és necessari saber actuar amb serenitat i rapidesa, perquè el quadre que poden comportar pot comprometre les funcions vitals més importants, com la respiració i la circulació de la sang. De vegades, els minuts, són importants.

Quines són urgències infantils es més freqüents?

Per sort, la gran majoria de situacions de les que parlo en el taller, no succeiran mai. Però considero important que tota la societat tingui uns coneixements mínims, per poder afrontar aquestes situacions, siguin més o menys greus, amb més serenitat. Considero que cal saber distingir bé els tipus de situacions i la seva gravetat, per agilitzar recursos.

Un ennuegament parcial, contusions al cap, fractures, cremades, cops de calor, convulsions febrils… poden ser les més freqüents.

Com hem d’actuar en cas de convulsions febrils en els infants?

Les convulsions febrils son les «tiritonas» dels adults. Més enllà que impressiona molt veure a un petit convulsionant, no tenen un caràcter patològic ni cap relació amb la malaltia epilèptica.

Bàsicament, hem de vigilar que l’infant no es faci mal amb algun cop, protegint-lo amb coixins, i afluixar-li la roba i permetre-li els moviments. I, en mesura del possible, girar-li el cap per permetre que expulsi les secrecions i no s’ofegui.

Quan hagi acabat de tenir convulsions, hem de valorar com està l’infant per poder identificar algun signe d’alerta que requereixi supervisió o ajuda mèdica (si han durat més de cinc minuts les convulsions, si romanen trastorns de visió, si hi ha vòmits persistents, si no recupera la consciència en uns minuts…)

I com hem d’actuar amb les ferides infantils?

Si es tracta d’una ferida petita, que no generi una hemorràgia, rentar-la bé amb aigua i sabó és suficient. Depenent de la zona on es trobi, potser l’haurem de cobrir per evitar infeccions. Cal anar-la vigilant en els dies següents, perquè estigui neta i per si cal aplicar-hi algun antisèptic (clorhexidina, povidona iodada…).

Si hi ha una pèrdua de sang, el primer serà tallar aquesta hemorràgia, primer de tot, comprimint la zona amb una gassa neta durant uns minuts, i pujant la zona que sagna per sobre del cor… Mai hem de fer un torniquet.

I en cas d’ennuegament d’un nadó?

Sobretot, no perdre la calma. La gran majoria dels ennuegaments que ens trobarem seran parcials i tot es solucionarà animant a tossir fort. La tos es el nostre mecanisme de defensa per desobstruir la via aèria, i és molt eficaç.

En el cas de obstruccions totals, hem de realitzar les Maniobres de Hamilton, que seran diferents segon l’edat… bàsicament es tracta de donar cops a l’esquena de l’infant, i a la part alta del abdomen, per tal de moure l’objecte que no li està permitent respirar. Aquestes maniobres són diferents en nadons menors d’un any.

Què fem si el nostre fill perd el coneixement?

De nou, procurar mantenir la serenor, actuar en un marc de seguretat (no volem més ferits!) i valorar el seu grau d’inconsciència, així com altres signes vitals (obrint la via aèria, comprovant si respira…).

Des d’aquí, avisarem als serveis d’emergència, si és necessari, i actuarem segons la gravetat de cada cas.

Quins consells donaries als pares i mares, per ajudar-los a prevenir o bé a estar preparats per quan es donin aquestes situacions d’urgència amb els més petits?

Crec que és important tenir uns coneixements bàsics per poder saber actuar i mantenir la calma. Per desgràcia, no és habitual que des de les escoles ens ajudin a conèixer les quatre maniobres bàsiques.

Socórrer no es únicament actuar, també ho és demanar auxili; per això és molt important saber quan, com i on hem de trucar, en cas d’emergència, i ensenyar als nostres fills a que ho facin.

No faré un llistat exhaustiu de la farmaciola que recomano, perquè seria llarg, però crec que mai poden faltar a casa gases estèrils, venes, esparadrap, termòmetre, bossa de gel per aplicar fred/calor, antisèptics tipus clorhexidina, Aloe vera i algun antitèrmic.

Si t’has quedat amb ganes de saber més, no et pots perdre el proper taller de primers auxilis!

Segueix-nos a Instagram (@bhealthy.es), allà hi anunciarem la propera data.

Relat d’un part natural. Així va néixer l’Ona.

Coincidint amb la IX Setmana Mundial del Part Respectat, avui venim a posar-te la pell de gallina. A explicar-te una història emotiva, màgica, única. Igual que tots els parts, que són irrepetibles. Són experiències que deixen una impremta al cor i al cos de cada mare.

Per això, hem volgut compartir amb tu el relat de la Maria, la mare de l’Ona. Una mare que, afortunadament, va poder tenir un part tal com ella havia desitjat: no instrumentalitzat ni medicalitzat. 

AIXÍ VA ANAR EL SEU PART NATURAL:

“Fa onze setmanes ja que vaig viure una de les experiències més extraordinàries de la meva vida acompanyada del meu marit (en Pau), la meva germana (la Marta), la meva cosina (la Juju i qui ens regala el reportatge de fotografies)  i l’equip de llevadores de la casa de naixements de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell.

VOLIA GAUDIR D’UN PART EL MENYS MEDICALITZAT POSSIBLE

L’11 de novembre al matí, després d’un parell de setmanes perdent tap mocós i mimant-me (xurros amb xocolata, trobades amb amics, tardes amb les nebodes, exercici de prepart, estones romàntiques…), en treure’m el pijama un líquid inquietant va caure del meu interior.

En Pau i jo vàrem pensar que s’acostava el moment! Quina alegria. Però com sabien que podia anar per llarg vàrem seguir amb els plans del dia, tot i els consells alarmants de la gent del voltant (“hauries d’anar corrents a l’hospital”, “segur que no has trencat aigües?”, “i si no et comencen les contraccions?”…)

Des de fa molt de temps jo volia intentar gaudir d’un part el menys medicalitzat possible i acompanyada de les persones que em donarien la confiança que es necessita per donar a llum.

La primera idea que tenia al cap era viure-ho tot a casa, però a en Pau li feia por, així que com formem un equip, vàrem buscar una alternativa per estar els dos a gust i gaudir-ho tots dos.

Ens vàrem informar i quan vàrem trobar la casa de naixements de SSJJ de Martorell vàrem veure la llum, podríem rebre la nostra princesa com a casa, però en un hospital… pel que pogués passar.

UN PLA ALTERNATIU

Van passar les setmanes i hi donàvem voltes, sabíem que era una bona opció però calia ser realista. Per una banda tot l’embaràs havia d’anar bé, totes les proves havien de sortir correctes, i en el moment del part podria estar ocupada la sala…

Calia un pla alternatiu, SSJJ d’Esplugues que és el que ens toca per zona, molt bé; però també havíem de ser conscients que un part natural com volíem s’havia de preparar especificadament, recomanats per la Marta vàrem formar tribu amb l’equip i famílies de Migjorn, així que, poc a poc, vàrem empoderar-nos, aprenent les fases del part, identificant les nostres pors, les nostres il·lusions, posant consciència en les coses que podrien passar…

I TOT VA COMENÇAR…

Com anava dient, l’11 de novembre després de dinar en companyia i anar a passejar en família van començar les contraccions suaument, així que vàrem decidir anar cap a casa a fer niu.

Ben sopat, per agafar forces, ja es notava que el treball s’havia intensificat, l’Ona ja volia estar amb nosaltres. Cada 10 minuts una contracció… suau, o no tant suau, però com serien les contraccions “heavys”? Al cap d’una estona contraccions cada 2 minuts.

Després una mica més intenses. Tan ràpid? “Pau, truquem ja a les llevadores i els expliquem que està passant? Si us plau!”, li vaig dir. Truquem, tot ok, la sala està disponible, ens recomanen que fem una dutxa calenteta i que anem fent. Així ho fem però fa mal… Demanem anar a l’hospital per saber què tal va tot.

Truquem a la Marta i la Juju perquè vinguin. Un cop allà, les llevadores molt carinyoses i atentes, m’animen i em fan un tacte amb molt de respecte. Però m’enduc un “xasco…”, Què m’esperava? “Novata” de mi… estic de 2 centímetres i no puc parar de plorar, pensant… estem a 25′ de casa… quan les contraccions siguin més fortes com ho farem per arribar? Ostres… la Marta i la Juju están aquí, ara que els hi dic? Que poden marxar?… Fins que al cap d’una estona, una bona estona, ho entenc… millor marxar a casa i fer feina perquè poder n’hi ha per dies… i per altra banda, la Marta i la Juju han vingut a acompanyar-nos passi el que passi! Així que marxem tots cap a casa! A per les contraccions!

Per sort, de camí a casa aconsegueixo dormir al cotxe i regalar-me uns minuts de descans. Costa deixar-se portar quan arriba cada contracció, em costa no lluitar contra elles… però a l’arribar a casa el temps deixa d’existir. Ja no estem pendents de la durada i la freqüència de les contraccions, amb l’ajuda de tots, poc a poc, aconsegueixo acompanyar-les, quin canvi!, tot i que, quan la intensitat puja necessites algú que et recordi… no lluitis, deixa’t portar!

EM VAIG SENTIR MIMADA I ACOMPANYADA PER TOTS

Toca gaudir de la dilatació a casa, no volia donar a llum a casa?, Viu l’experiència Maria!, Gaudeix! Així que decideixo tancar els ulls i anar a “la Planeta Parto”.

Una contracció, una altra… em ve de gust dutxar-me, a veure si m’ajuda.

El calentador no funciona… no passa res, mentre un mira d’arreglar-ho l’altre em fa fregues i l’altre posa música per desconnectar…

Ja funciona l’aigua calenta!, corrents que me n’hi vaig, quin relax! Uau!, em puc sentir més mimada i acompanyada? Brutal.

Quina intensitat, quina força… necessito estar a quatre potes i moure el cap descontroladament per acompanyar les contraccions, ja sigui sobre un matalàs al menjador, a la dutxa sota l’aigua calenteta, sobre el llit de matrimoni…

Ho estic fent bé! Ho estem fent bé! Estem a una contracció menys de veure l’Ona, però… això ja fa mal, serà suficient per anar tirant a l’hospital?, ens esperem més per si de cas?, recorda que hem d’anar en cotxe fins allà… baixar d’un novè pis, pujar al cotxe i fer el trajecte, més arribar fins a la casa de naixements!

Entre tots aquests pensaments contradictoris, no estem soles, l’un m’ofereix pinya, l’altre anar a la dutxa, ara una mica de rotacions, unes paraules de motivació, una mirada de complicitat, una caricia… Ostres! S’ha fet de dia!

A PER LA SEGONA PART DE L’AVENTURA

Nois, les contraccions són molt “heavys”, no puc més!, si us plau, anem ja a l’hospital!

Amb el vistiplau de la Roser anem a la segona part de l’aventura! Ja no m’importava si cridava massa ni què pensarien els veïns, així que amb el pijama del meu home i els crocs vaig anar fent camí tot aturant-me en cada contracció.

De sobre, en marxar de casa, vaig tenir el pensament que ja no tornaríem sols a casa. Això em va donar un “subidon” per a poder arribar a trobar-me amb la Roser, que ens estava esperant emplenant la banyera d’aigua calenteta.

Tenia l’esperança de poder seguir treballant acompanyada i guiada per l’equip de llevadores.

Així va ser! Escoltem la nena, tot bé! Fem tacte i es trenca la bossa, podia passar! Tot segueix el seu curs, em dic!  De 5 cm ja, hem fet bona feina! Davant l’oferiment de la piscina, no m’ho penso dues vegades, quines ganes! Uau, quin gust!

Una mica d’essència de Lavanda i l’aigua calenta em permet relaxar-me uns minuts i respirar. Però només uns minuts, eh!, de nou contraccions, no sé com ficar-me… cada vegada són més potents.

Quatre potes, estirada, necessito una pressió a l’esquena, tinc massa calor… noto que m’apago… necessito aigua freda, uau!, Aigua fresqueta pel cap, brutal!, una mica més, si us plau!

EL MOMENT DE L’EXPULSIU

Però, que és això tant “heavy”, buf! Ja? una altra? Uau! Algú que em recorda: respira, no lluitis, acompanya la contracció, estem aquí amb tu, ho esteu fent molt bé, l’Ona ja vol sortir…

Gràcies, gràcies i gràcies! Aguanto una mica més però en el meu cap penso: qui em manava fer una cosa així?, no era més fàcil posar-se l’epidural i evitar-me això?…

Sento: Maria a la següent has d’anar sortint de l’aigua!… Com? Ja? Jo sabia que l’expulsiu no es podia fer dins l’aigua, així que vaig deduir que passava a la següent fase, ja no hi havia marxa enrere. Toca anar a per l’expulsiu, ja queda menys!

(Avui ja fa 17 setmanes del naixement de la meva filla, és difícil trobar el moment per escriure…) Un,  dos, tres…! no, no no… una contracció. Un, dos i tres? de nou una contracció…

Per fi, aconsegueixo sortir de l’aigua i, de nou, només em ve de gust posar-me de quatre grapes per acompanyar les contraccions.

Ni matalassos, res de fitballs, no necessito res. I de sobte, tothom ajudant-me a posar-me el més còmode possible. Ostres, ara recordo quina és la següent fase, és claríssima, el Yo-Yo! Contracció rere contracció noto com l’Ona m’està ajudant a no fer-me mal al sòl pelvià.

UN ESFORÇ FINAL

Comença a baixar per treure el cap i a l’acabar la contracció torna a pujar. Uau, quin mal, però quina alegria, Gràcies Ona! em poso contenta, estem fent molt bona feina i aviat estarem juntes! Buf! quin mal! quina intensitat! Què és això???

Brutal! la sensació d’estar “cagant un meló” és exactament el que sentia en aquell moment. Però no un meló petit i bufó, no! Un de ben gros i fort! I ja no torna enrere, l’Ona, ara sí que sí, vol sortir.

Quin mal! no puc més! Uff, algú em diu que no empenyi i tot seguit noto una sensació agradable que m’ajuda, era una gassa amb aigua calenteta que em fa relaxar una mica la musculatura i, psicològicament, em dóna forces per seguir endavant.

Recordo perfectament una sensació molt forta d’haver-me de desmuntar, que les cames se’m desenganxessin i el còccix es trenques en dos. Crec que mai havia tingut els genolls tan separats…

Crido: NO PUC MÉS! I surt el cap de l’Ona ben lila i amb la mà a la boca. És increïble, acabo de ser mare, uau! Ja no tinc mal de contraccions, però les cames em fan figa i falta que surti el cos. Un segon, dos segons, tres… la següent contracció no arriba, però respiro i decideixo no empènyer, no vull fer-me mal. Arriba el moment esperat i l’Ona surt lliscant, quin descans.

GRÀCIES DE TOT COR, NO HO OBLIDARÉ MAI

Gràcies, gràcies i gràcies, és tot el que puc dir. El meu cor és una mica més gran de l’agraïda que estic. Pau, amor meu, sense tu això no haguera sigut possible, em dónes forces per ser la millor Maria que tinc dins, gràcies per ser al meu costat. Marta, la meva germana preferida, gràcies per creure en mi i donar-me la confiança amb la teva experiència i companyia.

Juju, cosineta, quina experiència més heavy que hem compartit!, desitjo que en tu també hi hagi un abans i un després, gràcies per la música, els mimitos i les super fotos!! (Brutals).

Roser, la llevadora principal que ens va atendre, al saber que ens assistiries tu els meus ànims es van disparar, gràcies per la paciència, la tendresa, l’atenció i l’amor que ens has donat.

No puc deixar de donar les gràcies també a Migjorn, en concret a l’Anna i la Mariona, per tot aquest temps de formació, d’empoderament, de confiança, d’escolta, d’informació i d’abraçades, gràcies.

I per descomptat, Ona moltíssimes gràcies per triar-nos al pare i a mi, gràcies per ajudar-me a portar-te al món, gràcies per existir, sempre juntes, t’estima la mare.

No ho oblidaré mai.

Moltes gràcies!

Descarrega la guia fent clic al botó.